BIBLIOTágora el blog de Biblioteconomía y Documentación, en el que no se habla de Biblioteconomía y Documentación… sólo: "El ruido de las carcajadas pasa. La fuerza de los razonamientos queda"

7 desembre 2017

NO ÉS PAÍS PER A DONES

 

 

Ahir, 6 de desembre, «celebraren», novament, la…, el succés. La nostra Carta Magna —encara que cada dia que passa, en realitat, més insubstancial— va ser massivament aprovada en referèndum allà per l’any 1978 —fa quatre dècades—; de totes les persones que la votaren en aquell temps, únicament, ara per ara, resten el 17%. Només s’ha dut a terme una reforma, pírrica, però que desvirtua absolutament tota ella, dictada per la troica: amb el canvi de l’art. 135, tot queda supeditat al dèficit estructural de les administracions públiques, tenint preferència el pagament del deute públic sobre la resta, inclosos els de serveis i prestacions. La transformació involucionista va ser clarament recolzada pels dos grans partits que fan torns en el poder —el Popular i el socialista (amb Pedro Sánchez, qui també emparà junt a la seua formació l’aplicació de l’art. 155 a Catalunya)—, superant àmpliament les 3/5 parts del total de diputats necessàries per a la seua aprovació. El procés es va desenvolupar amb prestesa, premeditació, traïdoria i nocturnitat inusitades, quan venen l’enorme complexitat que es donaria en una reforma constitucional actualment. La realitat ens mostra que la Constitució del régim del 78 es creà sota l’estricta vigilància del «establishment» franquista i els seus poders fàctics, davant la gairebé absoluta impossibilitat de realitzar canvi algun, llevat que decidisquen el contrari PSOE i PP, sense que això els supose grans perjudicis als seus estatus ni als seus nombrosos i imponents privilegis. A més, com a aval de convivència normalitzada, en pau i prosperitat, el seu valor és nul inclusivament ja abans del tripijoc del 135, com vingueren a demostrar les contrareformes ideològiques dutes a terme a partir de la nefanda irrupció de la estafa impulsada pels bancs a nivell global, terraqüi; no garanteix el dret a un habitatge digne, a una ocupació decent, la submissió a l’imperi de la Llei —Casa Real—, la llibertat d’expressió, la sobirania popular, el respecte i la protecció de les llengües autòctones, la divisió de poders, l’autonomia de les regions, la igualtat de sexes, la laïcitat en l’ensenyament o l’aconfessionalitat institucional… ni tan sols la pròpia democràcia representativa que cobreix retòricament, vaja. Preconitzar, preconitza que dóna gust, però el seu grau garantista és nul. Òbviament, la interpretació de les llibertats i els drets reconeguts en la Carta d’acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats internacionals sobre les mateixes matèries no anava a ser més; havent de concernir com deu a totes les persones, és a les dones a les que més repudia a la praxi. D’altra manera, no s’entén que, en ple tercer mil•lenni, s’hajan produït més assassinats de dones —quasi mil— per violència masclista en els últims catorze anys que els comesos per la banda terrorista ETA a cinquanta d’existència o que es presenten més de quaranta mil denúncies per violència de gènere a l’any i per una violació cada huit hores; les dones pateixen tres-centes trenta agressions sexuals diàries, i una bretxa salarial del 24%, calculant-se que els dos últims mesos de cada any treballen totalment gratis. La Justícia patriarcal dominant atorga impunitat als agressors i incita a les víctimes a no denunciar o accepta com a proves investigacions privades realitzades a aquestes després de la comissió de delictes contra elles, alhora que desestima converses de xats o vídeos en xarxa que retraten perfectament a aquells animals que executen els atacs; els agressors, sota el paraigües d’una immunitat obscena, compten amb el fet de que les dones a les que ataquen, en la immensa majories dels casos, no denuncien per tal de no haver de patir el calvari que suposa denunciar. Aquest Regne no vol ni a les seues dones, ni a les que arriben de l’altra banda de les seues fronteres, no les respecta; la seua Constitució, actualment suspesa de forma parcial, no les representa. Quan es conculca un dret de la ciutadania, les seues seqüeles resulten infinitament més iniqües per a elles que per als varons. Espanya, definitivament,… no és país per a dones.

Powered by WordPress